Baltasar Garzón, jutge condemnat per prevaricació

Amb tot aquest rebombori que està aixecant el cas del jutge Garzon a tants d'àmbits, es fa evident, una vegada més, la manca de credibilitat d'una justícia com la que administra l'estat espanyol. Un motiu democràtic més per voler sortir-se'n com més aviat millor!

Ja no parlam de la seva lentitud. Ni de les mancances greus que suporta, des del punt de vista tècnic. Ni de les condicions lamentables en què es troben els expedients administratius. Ni del tractament tan poc respectuós envers la ciutadania, sobretot envers la que acostuma a emprar una llengua distinta a la castellana. Ni dels favoritismes que s'hi detecten a l'hora de considerar les parts implicades en els processos. Ni del poder distint que hi té la disponibilitat o la mancança de recursos econòmics. Ni de les componendes entre missers...

Es tracta, sobretot, de la manca de credibilitat, vers una institució que les societats democràtiques del segle XXI consideren com un dels seus pilars fonamentals, com un dels valors superiors del seu ordenament jurídic.

A mi, no m'ha sorprès, ni poc ni gens ni una mica, que el jutge Garzon hagi estat comdemnat pel més alt tribunal de l'Administració de Justícia española. És més, trob que aquesta encara s'hi ha mostrat molt tova i benèvola. Li pertocava d'anar més lluny, encara. Ficar-lo dins la presó, per exemple! Per traïdor a la pàtria, com a mínim!

Mentre a l'interior de la societat espanyola hi hagi assumptes, personatges, situacions, aspectes que no es poden tocar mai, que esdevenen intocables, la credibilitat de l'administració de justícia espanyola romandrà al nivell més baix, dins la consideració ciutadana europea més democràtica.

Si, de forma increïble, des de les més altes instàncies del Consell General del Poder Judicial s'atreveixen a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla que ”tots els imputats no són iguals”, hom pot pensar i creure que la seva portaveu considera que alguns d'aquests no són “ciutadans espanyols”, reconeguts “iguals” per la Constitució espanyola, “sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” (art. 14).

Fa més de vint-i-un anys que vaig deixar de creure en la justícia. Vaig haver de patir, en carn pròpia, els efectes nefasts d'una decisió judicial que em declarava culpable d'un delicte de “desobediència lleu a un agent de l'autoritat”. Puc dir que es basava en un informe policial fals i mentider... I que feia cas omís del que jo havia presentat prèviament, basant-me en una autorització municipal, escrita i signada pel senyor batle...

Ni em vaig voler molestar a respondre-hi...

Com tampoc ara mateix, no tenc cap intenció d'abocar-me a defensar el jutge que ha estat condemnat per prevaricació i que apareix en portada a gairebé tots els mitjans de comunicació internacionals.

Som un dels qui, en cap moment, no m'he volgut manifestar públicament a favor d'aquest jutge tan "espanyolíssim". Malgrat l'aurèola de defensor dels drets humans que l'envolta... També és cert que no m'he afanyat a declarar-hi la guerra, com fan alguns!

Ja em va bé de comprovar que entre els mateixos espanyols es devoren l'un a l'altre! Pel que es veu, "Roma no paga als traïdors" i la Hispània tampoc.

"Arrugas", pel·lícula recomanable per a ancians d'avui i de demà...

Fa pocs dies que la psicòloga d'AFAM ens convidà a l'estrena de la pel·lícula “Arrugas”, a la Sala Augusta, de Palma. No hi poguérem assistir. Hi he anat avui. N'he quedat corprès. Mai no m'hagués pogut imaginar que, mitjançant dibuixos animats, s'hi pogués arribar a tractar la vellesa i la malaltia de l'alzhèimer que l'acompanya molt sovint, d'una manera tan entenedora i entendridora.

La recoman a tothom. Tant “als ancians i ancianes d'avui dia, com als ancians i ancianes de demà”.

Té aspectes ben curiosos. Com els que ofereixen els dos protagonistes, que comparteixen habitació en una residència geriàtrica: en Miguel/Manuel (un argentí que se les sap totes, a l'hora de tractar amb polissonada qualsevol dels residents) i n'Emilio (un ex director de sucursal bancària jubilat, que travessa l'estat inicial de la malaltia d'alzhèimer, a qui aquell anomena “Rockefeller”).

La visió dels medicaments com a elements que vénen imposats amb la finalitat de mantenir la gent drogada...

Les visions i valoracions distintes de l'estadi de la vida que anomenam vellesa...

La percepció que la persona malalta d'alzhèimer entén i comprèn molt més del que es pensa la gent que l'envolta...

L'aparició de persones ancianes i/o malaltes, amb característiques individuals diverses...

El paper, gairebé sempre “ridiculitzat”, del personal professional que treballa a la residència...

Les mirades retrospectives que serveixen d'explicació per a certes situacions actuals...

La incidència dels jocs i les activitats terapèutiques en l'ànim de les persones afectades per la malaltia d'alzhèimer

Les manies, obsessions, curolles, insistències, repeticions dels personatges...

La filosofia de mantenir sempre el cap entretengut en qualque cosa, per conservar-lo i no perdre'l...

El record i el concepte que els protagonistes mantenen de les famílies respectives...

Per a mi ha estat una sorpresa veritable aquest llargmetratge d'animació, a moments tragicòmic, amb una barreja de bromes cruels i de bregues amistoses, que m'ha arribat molt endins.

Es basa en el còmic o novel·la gràfica del mateix títol, l'autor del qual és Paco Roca, que va obtenir el Premi Nacional de Còmic 2008.